Els ‘runners’ són una mica pesats quan parlen de les virtuts, redemptores, de fer esport. Algú ho havia de dir. Avui, però, hi ha una altra espècie digna d’atenció. Una espècie que es passa el dia sermonejant sobre el menjar: les persones fans de la cuina vegetariana, vegana, sense gluten, de dietes macrobiòtiques, crudiveganes. Tan se val.
Recordo quan, era petita i de tant en tant, anàvem amb la meva mare a comprar en una botiga ecològica. La mare deia que la gent que hi freqüentava era ‘progre’. Llavors no sabia exactament què volia dir aquesta paraula, però es referia a gent que, pel que veia, vestien de l’any de la quica i que no duran mai un abric de pell. Tot això s’ha posat de moda: prendre un batut verd, un suc de llimona o d’aranja en dejú; ingerir una dosi diària de quefir i amanir els cereals i les verdures amb col fermentada. (I, no cal dir que, ara, per anar a l’última, també s’ha de portar roba de segona mà).
I, enmig d’aquesta parafernàlia del menjar saludable, s’hi troba una qüestió de classe. De classe mitjana-alta, per suposat. Qui es cuina un lluç a la planxa amb oli de coco? Qui s’unta les torrades (de pa integral, de sègol, d’espelta, és clar) de bon dematí amb oli de lli? I, tot i així, reconec que professo amb devoció, feliçment, aquesta religió tan laica i de mirar-se, en el fons, tan el melic.
Des de fa dies, però, em capfica el futur dels McDonald’s. Només se n’ha arribat a tancar un, que jo sàpiga. A Olot i ja fa anys. I no pas pel tipus de menjar que servien. “Es tracta de l’última gran carlinada”, sentencia un amic meu amb tota la raó del món. Les invencions estrangeres no són benvingudes en aquestes terres volcàniques. I la pregunta, ara, és: “Quants nens no tastaran mai a la seva vida un Happy Meal?”
