Quantes vegades aquest país no s’ha enorgullit d’aquells eminents pròcers que han traspassat fronteres i que han fet bandera de Catalunya arreu del món? Els hi devem, sens dubte, honor i gratitud perquè és així com ens coneixen i ens respecten.
No fa pas massa anys que una petita editorial del territori, sense subvencions ni grans campanyes de màrqueting, va publicar les biografies de les persones i personatges que, a criteri dels autors, més havien destacat en la qualitat d’universalitat, en tot lloc i en tot moment de la història del nostre país. No deixa de ser curiós –i també estrany- que no fos ni l’editorial de la Generalitat, ni de cap altra institució pública, la que fes aquesta que hauria de ser una responsabilitat institucional.
Potser un pèl estrany sí, però ja se sap que som a Catalunya... i el nostre passa per ser un dels països -si no el que més- que menys honora propis i més exalça estranys. Res a veure amb aquelles nacions que de la glòria als qui amb més honor els van precedir n’han fet gairebé un culte; llegeixi’s França, els EUA o la Gran Bretanya, per no dir Itàlia o Rússia.
Però és que nosaltres, vés per on, no som així. Exportem talent arreu, no fem gairebé res, o poca cosa, per incentivar la iniciativa, l’emprenedoria, el saber, la investigació. Dediquem recursos minsos i migrats a la recerca i, a voltes, netegem la consciència de país dipositant en la solidaritat individual i col·lectiva, però altruista (que és molta, generosa i lloable) el pressupost anual d’investigació biomèdica a través d’una marató televisiva que diu molt de nosaltres com a comunitat, i molt poc dels nostres governants.
Un país que es vol bastir de bell nou amb paràmetres moderns no pot ignorar que el talent dels seus joves, la disponibilitat d’oportunitats en el concert dels països punters en aquells camps que marquen l’agenda de la civilització i la cultura, i la competitivitat internacionals no són qüestions menors que no tinguin importància; ans al contrari !
El més important en aquesta empresa de tots són dues coses: el pressupost, evidentment, i l’ambient. Encara que sembli un contrasentit, és molt més difícil crear aquest segon que no pas el primer. Els diners acaben sortint si hi ha voluntat política, perquè sempre ha estat així i a les proves em remeto; però és molt més feixuc i dificultós crear el clima necessari per a incentivar, promoure i aconseguir que el talent latent acabi eclosionant degudament. I això només s’assoleix des de baix, des de l’escola, creant un ecosistema que detecti, treballi i faci florir aquells qui, amb el temps, han de ser els nous catalans universals... ara sí amb el degut honor i gratitud per part de tots nosaltres.
