La gent

Gent pertot arreu. Cada dia. Veus gent parlant per televisió i penses QUINA CLASSE D'ANALFABET DE MERDA FILL DE PUTA ÉS AQUEST? I és pitjor de tot no és que aquest tipus repugnant visqui al mateix planeta que tu, sinó que –i això és terrible– ELS DOS SOU DE LA MATEIXA ESPÈCIE. Com ho arreglarem, això? No és quelcom que pugui arreglar-se amb guerres ni bombes, encara que el sentit comú així ho dicti.

A ningú li agrada l'època que li ha tocat viure, això és així. Als pagesos del segle XII no els agradava morir als trenta anys amb les dents podrides i a mi no m'agrada la música que posen per la ràdio, el cinema actual, pagar impostos, la fiabilitat de la quimioteràpia ni sentir que les veus en off dels anuncis les graven dobladors amateurs.

Cap de nosaltres estem on toca però no us sabria dir qui és més desgraciat, si els amargats de la vella avantguarda o els millennials que passegen la seva incertesa moral a turmell descobert. Mireu al voltant i només hi veureu morts. L'única cosa en què som constants és la nostra inconstància.

Ens queda la bona música. Els bons llibres. I el nostre criteri. No és poca cosa, però potser no serà suficient.