Quan tens pressa, no falla: sempre passa alguna cosa, sempre hi ha algun incident que demora, encara més, la culminació del teu objectius, sigui arribar a lloc o bé acabar una urgència. Passa amb tot. Amb la feina, amb les reunions, amb les cites, amb els viatges i fins i tot amb el sexe. Aquest fenomen es pot reproduir de moltes maneres, però n’hi ha dues d’especialment insistents. Una té a veure amb el sempre insidiós telèfon, que acostuma a sonar quan menys ho necessites, i a més els emissors d’aquesta trucada inoportuna acostumen a ser sempre els mateixos. No saps com s’ho fan (de fet, arribes a pensar que d’una manera o altra et monitoritzen, perquè no pot existir tanta casualitat), però sempre truquen quan menys ho necessites, perquè despenjar comporta una inversió de temps que no estàs en disposició de fer. I no només això: saps positivament que aquestes trucades, en cas de ser respostes, s’allargaran fins a l’infinit, perquè l’interlocutor no entén d’excuses (el ja clàssic “ara no puc parlar) i t’etzibarà el rotllo igualment, perquè segons el seu esbiaixat criteri el que t’ha de dir té una importància cabdal en el futur de la humanitat.
Els que truquen, en tot cas, són uns amateurs, una punyetera broma, en comparació als torracollons presencials. Sí, aquests que esteu pensant, aquells que apareixen com per art de màgia quan et dirigeixes algun lloc amb molta pressa o bé te’ls trobes en espais d’on no hi ha manera humana de fugir-ne. Segur que els que sou mares i pares en teniu alguns d’identificats a la porta de l’escola, una de les seves seus preferides. Arribes a creure que només existeixen allà, en aquella porta, pendents de fotre’t la descomunal tabarra que t’amargarà la resta del dia. Després hi ha aquells que sempre en trobes de camí quan vas tard: veuen que el teu llenguatge corporal irradia inquietud, s’adonen que ara no et pots aturar, però els és igual, perquè tenen una cosa a dir-te i res ni ningú els impedirà l’exercici de la inoportunitat. Davant els pesats de torn, si tens la paciència d’aguantar-los, només hi ha una reacció plausible: tancar els ulls, respirar fons i preguntar-te si allò que anomenes “bona educació” t’ha servit realment d’alguna cosa.
