Hi he estat pensant durant algun temps i per fi he descobert per què serveix ser polític. Es tracta d’un estudi bàsicament empíric, basant-me en els resultats que han obtingut una sèrie d’estadistes després del seu pas per la política. Tenint en compte que hi ha polítics (quina paraula tan potent i buida alhora) que l’únic que han fet al llarg de la seva vida és dedicar-se a la, valgui la redundància, política, calia aprofundir en el tema i veure si realment existeix una dedicació honesta i exclusiva a la tasca de servir el poble. La meva perruquera també serveix el poble, però no surt als diaris. Parlem de gent potent. Tios importants. Corbata, sabates cares, gest seriós.
A tall il·lustratiu us vull fer una breu i incompleta llista d’expolítics espanyols i el càrrec que tenen actualment: Josep Borrell, conseller d’Abengoa; Rodrigo Rato, conseller de Telefonica; Felipe González, conseller de Gas Natural; Pedro Solbes, conseller de Barclays; Lluís Recoder, assessor de KPMG; José María Aznar, assessor d’Endesa; Elena Salgado, assessora d’Endesa; Ángel Acebes, assessor d’Iberdrola.
Amb aquestes dades tan sòlides al davant, hom podria generalitzar de manera molt matussera i extreure la idea que els polítics han lluitat dins un equip de govern durant quatre, vuit o setze anys, defensant les idees que pertoquessin en aquell moment, per acabar assessorant grans empreses. La política era la drecera. Quina idea més terrible, no? Que algú tingui la sang freda de pensar “ara em dedico a aquesta merda, però després me’n vaig de conseller a Iberdrola i a viure”. En quina ment corrupta cap pensar que això és el que fan els representants de la ciutadania?
Si ho miro des de l’altra banda, puc arribar a entendre-ho: a mi també m’agradaria tenir a Felipe González d’assessor o de conseller de la meva empresa. Aquell home tan ferm, amb aquells cabells i aquell accent tan simpàtic. Li pagaria el que calgués. Encara que no vingués a treballar. Només per poder dir que assessora la meva empresa. Clar, com a ciutadà, quan el veig parlant del futur de la política catalana amb Artur Mas m’entren ganes de pixar-me a la seva boca. Però com a empresari puc entendre que sigui un home respectable.
No tinc ganes d’estendre’m més, perquè divagar sol davant d’un paper sobre aquests temes em posa nerviós. Posem les cartes sobre la taula: fem pena. No entenc com permetem que els culpables de la crisi, la misèria i la indigència mental visquin la Vida Loca com si no haguessin fet res malament. Ans al contrari, com si fossin la gent més vàlida i honesta, paladins d’una veritat absoluta, l’encarnació pura dels valors que qualsevol empresa del món voldria fer-se seus.
Aconsellar/Assessorar
