En la mateixa complexa línia de preguntes com “qui som”, “on anem” o “d’on venim” hi ha la que tots els estudiants d’història de l’art o belles arts temen com la mort: què és l’ART?
Qualsevol persona amb dos dits de seny tira de diccionari i ho deixa estar allà. Difícilment trobareu algú que s’embranqui en una discussió que pot ser infinita, ja sigui per manca de temps o de ganes. És divertit parlar sobre art i sobre si tal o qual cosa pot ser considerada art. Sobretot si hi ha alcohol i/o drogues pel mig. M’agraden els debats sobre art, especialment perquè no condueixen enlloc: no hi ha un destí satisfactori, però el viatge és emocionant.
Un cop superat el tràngol de descobrir que no hi ha una definició única i que costa molt delimitar el concepte “art”, podem encetar una nova discussió –aquesta ja més mundana– que consisteix a valorar la qualitat de tal o qual obra. Si bé tots som capaços d’apreciar les diferències entre un camp de roselles de Monet i el mateix paisatge dibuixat per un estudiant de belles arts, costa molt més distingir un Rothko autèntic d’una imitació barata.
I si canviem de disciplina la cosa es complica. ¿Com podem saber, de bones a primeres, si una instal·lació és de Nam June Paik o d’un boig que amuntega televisors i llums de Nadal? No vull menystenir amb aquest comentari l’aportació del geni coreà al món de l’art, ans al contrari. Però hem de ser conscients que el profà, sense una formació prèvia, tendeix a posar-ho tot al mateix sac. A l’art contemporani no s’hi pot entrar de cop. És com el jazz o la música d’Arvo Pärt. De bon principi és feixuc. Això sí, la recompensa és molt gratificant.
Per coses com aquesta em va sorprendre tant llegir una notícia a La Vanguàrdia on s’assenyalava que un grup d’artistes demanaven el cap de la Bibiana Ballbè per, segons sembla, banalitzar la cultura amb un acte festiu on hi confluirien un centenar d’artistes contemporanis. L’article, sense voler entrar a discutir-ne la qualitat, no acabava de deixar res clar: parlava de malestar entre els artistes sense explicar-ne el motiu real, aportava judicis de valorar en el que representa ser un text informatiu i objectiu i, a més, incloïa declaracions sense citar-ne la font -cosa molt lletja.
L’article, signat per Teresa Sesé, em va semblar durament partidista però jo sóc amic de la Bibiana i, com que em costa ser objectiu, deixaré que ho jutgeu vosaltres mateixos. L’article que no cal jutjar perquè ja dóna la seva opinió sense embuts des del mateix encapçalament és el ja famós “Bibiana Ballbè com a símptoma. ¿La cultura de la riota?” de Joan M. Minguet, President de l’Associació Catalana de Crítics d’Art. Llegiu-lo. Està ben redactat, si més no. De totes maneres, us en faré un resum: el senyor Minguet té por que l’art es converteixi en un article de consum de masses. No vol que la televisió, instrument malèfic, es barregi amb l’art i, per extensió, amb la cultura perquè això significaria la seva mort irremeiable.
Minguet parla de Mikimoto [sic] i Toni Soler i de com han acabat sent comissaris de la celebració del tricentenari. També assenyala el director de Creació i Empreses Culturals, Jordi Sellas que, com ell diu, prové del mass media i que, per tant actua d’acord amb els manerismes d’un personatge mediàtic propens a la barrila i al Ha! Ha! Ha!
Com a treballador provinent del mass media (suposant que això signifiqui el que penso) em sap greu que el senyor Minguet tingui aquest concepte de nosaltres. Conec al Toni Soler i sé que quan toca parlar de coses serioses ell és el més seriós de tots. Jo també puc sortir per la ràdio a dir tonteries, a interpretar un personatge i m’encanta el Ha! Ha! Ha! però m’agrada ser seriós quan convé i quan estic escrivint o pintant un quadre no vull que se’m valori per altres feines que he fet, sinó per les que estic practicant en aquell moment.
Em sabria greu que si un dia vull fer una retrospectiva de la meva obra el senyor Minguet em fes una crítica ferotge només per ser algú propens a la barrila. M’encanta la barrila. Però també m’encanta l’art. Hi ha moments per tot.
Però crec, i possiblement m’equivoqui, que rere l’amargor que destil·la l’article del senyor Minguet s’hi amaga una altra cosa: por. Entenc que, com a expert en el món de l’art i amb mil anys més de carrera que jo o qualsevol dels que esteu llegint aquest article, tingui certa reticència al fet que una colla de jovencells esbojarrats agafin el timó de la cultura o d’estaments com el Centre d’Art Santa Mònica i malbaratin el que tants anys ha costat de fer. És normal: és la por al canvi. A tots ens passa. Però l’experiència –poca– que tinc és que no cal ser reaccionari. Primer, perquè sovint els canvis representen una alenada d’aire fresc que, com a mínim, ens fa reflexionar. I segon, que sempre hi som a temps de canviar-ho tot i tornar-ho a deixar com estava.
Però també hi ha una por, i aquest és un temor extens i contagiós que abraça tot un col·lectiu d’artistes catalans, que té pitjor solució. Com a mínim en tenim el diagnòstic: és la por al coneixement.
Que la gent entengui què és l’art contemporani és una amenaça per molta gent del sector. Perquè si molta gent l’entén, aleshores veuran el nivell del que es fa. I això podria sotmetre molts artistes que ara mateix viuen en un estatus determinat a una pressió que no estan disposats a aguantar. Compte amb això.
Follow @vedellconsagrat
Art i símptoma
