La culpa és dels pares

Quan comparem Espanya (o Catalunya, per motius circumstancials) amb qualsevol país d’Europa horroritza copsar l’abisme intel·lectual que ens separa d’ells. L’últim informe de competències bàsiques per a adults confirmava que els espanyols no només semblen uns bàrbars analfabets sinó que realment ho són.

Sovint passa: veus un senyor amb gorra i samarreta de la Roja bramant en un bar amb una Cruzcampo a la mà i ja sospites que aquell home no llegeix Houellebecq al lavabo ni va als Verdi a veure cicles de Dreyer. Però no cal ser tan extremistes. No siguem demagogs. Quan un alumne fracassa la solució senzilla és dir que la culpa és dels pares, perquè un ambient familiar adient i certa pressió i encoratjament familiar fomenten i milloren les capacitats dels nanos. Per tòtil que sigui el nen, si els pares el motiven i l’eduquen, en sortirà un paio mínimament competent. De la mateixa manera, encara que un nen tingui els pares més burros i ignorants de la terra, ha de ser capaç de tirar endavant i excel·lir en qualsevol camp que es proposi. Els nens són llestos. Tinguem fe en ells.

Qui fa de pare al gruix de la ciutadania? Són els polítics? Si els veiem com a figures exemplars, homes rectes que dediquen la seva existència a servir el poble, aleshores es podria dir que sí. Però nosaltres vivim, en aquests moments, a Espanya, un país governat per autèntics analfabets; gent que no sap ni parlar ni té cap interès a aprendre idiomes, ministres de cultura que no han anat mai al teatre, no tenen idea de cinema ni música ni literatura; gent que té, a més, els collons de referir-se als toros com a manifestació cultural. Quan veieu a Fàtima Báñez, una senyora que sembla que vingui de fregar escales a Bollullos del Condado –amb tot el respecte per la gent que frega escales- genera confiança en vosaltres? Diríeu que aquella dona ha de manar més que vosaltres, que és més llesta que vosaltres o que, en definitiva, és un exemple a seguir?

No us enganyeu: a la resta del món la classe política roba i manipula a voluntat, igual que aquí. Però, ai, amics, allà ho fan amb delicadesa, amb intel·ligència, amb classe. Aquí són matussers, arrogants i fatxendes. Els ve de mena, doncs el seu referent era un gallec analfabet de metre seixanta amb ínfules de Napoleó. No els culpeu a ells: la culpa és dels pares.