Madrid 2020

El ridícul de la candidatura madrilenya pels Jocs Olímpics del 2020 era tan previsible com sorprenent la vehemència amb què es donava per fet que serien els pròxims organitzadors.

Aquesta xuleria castellana a què ens té acostumat el PP en accions com, per exemple, no fer servir la traducció simultània quan no tens ni idea de parlar idiomes, ha passat factura de la manera més cruel i dolorosa. La casta política espanyola, tan acostumada a fer i desfer sense demanar permís s’ha trobat amb tantes facilitats des que està al poder que pensava que podia extrapolar la seva manera d’actuar fora de les fronteres. Té la seva lògica: després de veure que un govern corrupte i descarat seguia tenint el favor de la massa social, va tirar pel dret pensant “per què no?”. És com aquell estudiant que ha estat tota la vida copiant a l’Institut: coneix els professors, saps quins no vigilen, sap darrera de quin estudiant col·locar-se i treu bona nota trampejant durant tot el curs. Però quan toca fer la selectivitat allò és una altra cosa: els professors són més llestos, més atents, vigilen de prop, no en deixen passar ni una. I clar, el trampós suspèn.

Madrid, aquesta capital postissa que van crear per aprofitar-se de la resta d’Espanya, ha viscut tota la seva història de la inèrcia creada per la monarquia –una altra imposició artificial, ves per on.  Els dirigents polítics, mancats de cap talent, intel·ligència o classe, han perfeccionat l’art de la picaresca fins a límits insospitats. Han robat i estafat, s’han lucrat a costa del contribuent, han mentit al Parlament i davant del jutge; han fet, en definitiva, tot el que han volgut, amb el vistiplau de la societat. Però, ai amics, quan han necessitat el suport internacional els han quedat totes les misèries al descobert. El món sencer ha comprovat –si és que no ho sabia ja– que Espanya està governada per autèntics analfabets; una colla de rics de poble, salvatgement ignorants, que van pel món esperonats cegament per aquella supèrbia que atorga la manca d’intel·ligència.

A Madrid, hores d’ara, segueixen pensant que es tracta d’un complot contra ells. Cada derrota que pateixen és duríssima perquè no n’aprenen res. Ells, que sempre ho aconsegueixen tot a base de "casta, coraje y pundonor"; ells, que van conquerir les amèriques i que van dominar el món sota el regnat de Carles I; ells, que mantindran Espanya unida costi el que costi. A ells no se’ls pot faltar el respecte d’aquesta manera. Un humil consell: que s’hi vagin acostumant.