El Barça està deprimit. Però no deprimit com un adolescent emo qualsevol; parlo d’una depressió profunda, severa. Futbolistes que passegen com ànimes en pena per la gespa, passant la pilota com si cremés; tios com el Victor Valdés desfermats, com si fossin amics qualssevol de Sandro Rosell.
Deixant de banda arguments futbolístics que desconec i que, d’altra banda, m’importen ben poc, com per exemple si Iniesta ha de jugar més a la dreta o més a l’esquerra o amb un dildo inserit al cul, el que passa amb el barça és –i això l’aficionat ja ho sap– purament psicològic.
No es tracta d’analitzar res amb profunditat perquè, en temes tan banals com el del futbol, no hi ha res profund. Hi ha poques coses més tristes que veure quatre senyors grans divagant i postulant teories molt cerebrals sobre els problemes del mig del camp del Betis. D’acord, aquesta és la base amb què se sostenen les (fascinants) tertúlies futbolístiques, però això no ha d’amagar l’autèntica essència del futbol: anar al camp amb l’entrepà i la samarreta del Pitu Abelardo, a dir-li fill de puta a l’àrbitre. I a en Figo.
La depressió del Barça té una causa única: la malaltia de Tito Vilanova. Quan arriba una notícia d’aquestes a casa, què passa? Ens ha passat a tots: la família queda sumida en una tristor incurable. Un dol que sura en l’ambient i que no marxa. En aquests casos, tot sovint, la unió no fa la força, sinó que contribueix a crear un estat d’ànim col·lectiu que penetra l’ànima de l’individu.
Només hi ha una cosa que pot fer desaparèixer aquest dolor i és el temps. El temps tot ho cura, o ho acaba de matar. En una disciplina tan ferotge i immediata com el futbol, no hi ha temps que valgui: el soci salta per la finestra amb els ulls clucs, el més ràpid possible, intentant no veure en què s’ha convertit el seu equip. Però el seu equip no s’ha convertit en res. És el mateix que era. Però està trist. I la depressió durarà temps. O sigui que abrigueu-vos, que ve l’hivern.
Depressió
