Què representa per a una català sortir al carrer amb la samarreta de la selecció espanyola? És molt fàcil per a un senyor de Madrid o de Cartagena o de Barbate sortir de casa brandant bufandes i samarretes de La Roja però, és tan senzill per a un català? Parlem-ne.
Quan ets català, posar-te una samarreta d’Espanya vol dir vàries coses. Vol dir, per exemple, que et sents representat per aquells colors, els colors de la bandera espanyola. Significa que et sents espanyol de fet. Quan estàs a casa i marca la selecció espanyola i tu crides de joia, vol dir que, més enllà del fet de ser català, et sumes a l’alegria del país (Espanya) representat per aquella selecció. Si que és cert que molts s’emparen en el fet que el 80% de la selecció són jugadors del Futbol Club Barcelona per dir coses com “és com si hagués guanyat el barça” o “és una victòria d’en Pep”. Són gent que sap que el que està celebrant va contra la seva natura i necessiten excuses. En el fons, se senten bruts.
Són temps d’exaltació patriòtica espanyola. En els últims anys, Espanya ha estat atonyinada de forma tan brutal econòmica i socialment que la gent necessita demostrar en públic que, en el fons, ser espanyol no vol dir ser un garrulo analfabet que no té prou seny com per gestionar el seu capital i arribar viu a final de mes. Com deia en Roncero, en un atac de sinceritat memorable, i cito textualment: "los españoles no somos científicos. No somos gente que gana premios Nobel. No valemos para eso. No tenemos ni voluntad ni capacidad". Segurament Ramon y Cajal estarà en desacord amb algunes d’aquestes asseveracions, però el fons és el que importa.
Deu haver molta gent que combregui amb les paraules de Roncero? Creieu que hi ha un pòsit important de gent que pensa que els espanyols són simples bèsties que es deixen endur per la rauxa futbolística però que a l’hora de la veritat són uns pelacanyes sense voluntat? Es fa difícil saber-ho en aquests dies de frenesí esportiu. Només fa falta que un adolescent de Bollullos guanyi el campionat juvenil de petanca per veure una munió de gent furibunda cantant YO SOY ESPAÑOL a la plaça de l’ajuntament.
Hom podria pensar que hi ha tot d’espanyols vivint a Catalunya que se senten en territori hostil, que pengen la bandera espanyola a les finestres perquè és una manera de dir “a mi no em convertireu”. Gent que pensa que els que no celebrem el triomf de la Roja ho fem per despit o per odi o per tocar els collons. No poden entendre que aquests onze nois tan macos i tan ferms, aquest futbolistes que saluden al Príncep i li riuen les gràcies, no ens representin també a tots els catalans.
Però la veritat és aquesta: els catalans som uns insolidaris. I uns amargats. En comptes de sortir al carrer a demostrar la nostra alegria pels triomfs patris, ens estimem més quedar-nos a casa amb un whisky ben carregat, deprimint-nos perquè el puto país està en flames.
Follow @vedellconsagrat
Quan ets català, posar-te una samarreta d’Espanya vol dir vàries coses. Vol dir, per exemple, que et sents representat per aquells colors, els colors de la bandera espanyola. Significa que et sents espanyol de fet. Quan estàs a casa i marca la selecció espanyola i tu crides de joia, vol dir que, més enllà del fet de ser català, et sumes a l’alegria del país (Espanya) representat per aquella selecció. Si que és cert que molts s’emparen en el fet que el 80% de la selecció són jugadors del Futbol Club Barcelona per dir coses com “és com si hagués guanyat el barça” o “és una victòria d’en Pep”. Són gent que sap que el que està celebrant va contra la seva natura i necessiten excuses. En el fons, se senten bruts.
Són temps d’exaltació patriòtica espanyola. En els últims anys, Espanya ha estat atonyinada de forma tan brutal econòmica i socialment que la gent necessita demostrar en públic que, en el fons, ser espanyol no vol dir ser un garrulo analfabet que no té prou seny com per gestionar el seu capital i arribar viu a final de mes. Com deia en Roncero, en un atac de sinceritat memorable, i cito textualment: "los españoles no somos científicos. No somos gente que gana premios Nobel. No valemos para eso. No tenemos ni voluntad ni capacidad". Segurament Ramon y Cajal estarà en desacord amb algunes d’aquestes asseveracions, però el fons és el que importa.
Deu haver molta gent que combregui amb les paraules de Roncero? Creieu que hi ha un pòsit important de gent que pensa que els espanyols són simples bèsties que es deixen endur per la rauxa futbolística però que a l’hora de la veritat són uns pelacanyes sense voluntat? Es fa difícil saber-ho en aquests dies de frenesí esportiu. Només fa falta que un adolescent de Bollullos guanyi el campionat juvenil de petanca per veure una munió de gent furibunda cantant YO SOY ESPAÑOL a la plaça de l’ajuntament.
Hom podria pensar que hi ha tot d’espanyols vivint a Catalunya que se senten en territori hostil, que pengen la bandera espanyola a les finestres perquè és una manera de dir “a mi no em convertireu”. Gent que pensa que els que no celebrem el triomf de la Roja ho fem per despit o per odi o per tocar els collons. No poden entendre que aquests onze nois tan macos i tan ferms, aquest futbolistes que saluden al Príncep i li riuen les gràcies, no ens representin també a tots els catalans.
Però la veritat és aquesta: els catalans som uns insolidaris. I uns amargats. En comptes de sortir al carrer a demostrar la nostra alegria pels triomfs patris, ens estimem més quedar-nos a casa amb un whisky ben carregat, deprimint-nos perquè el puto país està en flames.
Follow @vedellconsagrat
