Aquest matí m'he dirigit a una entitat bancària englobada dins l'Associació Espanyola de la Banca (AEB) on dos empleats parlaven amb una clienta. La dona era una regular de l'oficina i que conec de nombroses vegades que hem coincidit. La Carmen és una immigrant del sud d'Espanya, que volta la setantena i porta més de quaranta anys a Catalunya vivint amb el seu marit.
Avui tenia el semblant preocupat i es fregava les mans amb neguit mentre escoltava els seus interlocutors. La conversa es podia escoltar clarament des de qualsevol racó de l'entitat:
-Pero, con la independencia, me quedaré sin banco?
-No dona! Això no passara.
-Pero dicen que nos quedaremos fuera de Europa.
-Europa no podria viure sense nosaltres. Els aportem masses diners.
-Seguro?
-Miri, en casos així, el banc ens envia sempre una circular per informar-nos de qualsevol canvi que es pugui produir per tal de tenir al personal preparat. No hem rebut absolutament res.
-Es que en las noticias dicen que habrá corralito.
-Això no és veritat. Els seus estalvis estan aquí i no marxaran enlloc.
-Eso espero... es que mi marido sufre del corazón y todas estas cosas lo estan poniendo muy malo.
I la conversa segueix sobre temes més personals.
Realment algú hauria de considerar molt seriosament si cal seguir amb aquesta campanya d'intimidació, terror i catastrofisme. A molts ens importa un rave si els bancs marxen (ja en vindran d'altres) o si quedem fora de la UE (Merkel & friends). Però més enllà dels convençuts, els valents (o inconscients que dirien alguns), hi ha un gruix molt important de població que pateix. S'angoixa. S'estressa. Malviu.
Només per ells caldria mesurar millor què es diu i com es diu.
Companys, la veritat us (ens) farà lliures.
Segueix a @Estarriola
'Tengo miedo'
