Cada vegada hi ha més catalanes i catalans que volem la independència de la nostra nació. Per això, després de les mobilitzacions de la Diada de l’Onze de setembre i quan les eleccions espanyoles són a tocar, tots aquells que formem part d’organitzacions independentistes hem de buscar la manera de traslladar a les urnes aquesta voluntat sobiranista que s’estén al carrer.
Fins no fa gaire, les organitzacions independentistes s’havien situat sempre a l’esquerra del mapa polític català, i de vegades, sobretot durant l’anomenada Transició, a l’extrema esquerra. No va ser fins al naixement de Reagrupament que l’independentisme va intentar situar-se en una posició de centralitat i deixar al marge l’eix dreta-esquerra. És a dir, vam considerar, i considerem, que mentre no tinguem la possibilitat de decidir com a poble, mentre no siguem sobirans, és intranscendent que ens barallem per si som més d’esquerres o més de dretes, perquè les qüestions importants es continuaran decidint a Madrid.
Fins ara, qui s’ha situat en aquesta centralitat política en la Catalunya autonòmica actual ha estat Convergència. Els convergents es presenten a la societat amb l’etiqueta de partit “moderat”, cosa que vol dir que mai no s’arrisquen, que sempre fan allò que més convingui, sense que quedi mai clar a qui serveixen. Donen una imatge d’ordre, apel·len al patriotisme, al servei a Catalunya... és a dir, fan sempre tot allò que agrada al seu electorat sense avançar mai cap a enlloc.
N’hem d’aprendre algunes coses: hem de treballar per sumar, no per dividir; no ens hem de barallar per ximpleries ni pels lideratges, que han de ser àmpliament reconeguts i acceptats. En canvi, hem de rebutjar de CiU tot allò que no es pot acceptar. Hem de defensar, per sobre de tot, la llibertat i la dignitat de Catalunya; nosaltres no ens deixem comprar, mai els interessos personals no han de perjudicar els del país i sempre defensarem la necessitat de regenerar la política catalana i de superar els vicis adquirits de les males formes de fer política i que tant han perjudicat a ulls de la societat la credibilitat dels nostres representants polítics.
El país davalla, tal com ja havíem dit, cap al desastre: Espanya amenaça la nostra economia, l’espoli fiscal impossibilita el nostre desenvolupament, la nostra llengua és menystinguda, la nostra identitat nacional ens és negada. Se’ns ataca sense miraments i l’única cosa que hem fet els últims anys és resistir. Però ara ja no és temps només de resistir, ja és l’hora d’atacar, de combatre. És, per tant, l’hora d’arribar a acords entre tots els independentistes, és l’hora de deixar de subsistir com a poble i de guanyar la nostra llibertat. Com hem dit sempre, que el nostre país sigui lliure només depèn de la voluntat de les catalanes i els catalans.
