Perquè em presento

Som a Catalunya 2010. El dia 28 de novembre hi ha eleccions. ¿Seran unes eleccions normals? Jo crec que no ho seran de cap de les maneres. Ho diu molta gent, des de la il·lusió que pot suposar un canvi de debò. Però també des de la por perquè aquest canvi es pugui produir. Tothom sap que a casa nostra poden bellugar-se coses importants. Crec que ha de ser així si com a nació hem de prosperar i tirar endavant. I si hem de donar resposta a allò que demanaven 1.000.000 catalans i catalanes al Passeig de Gràcia de Barcelona el passat 10 de juliol. O ho hem d'ignorar com preconitzen alguns?

Estic segur que són unes eleccions que marcaran tot un nou període. Vénen en un moment en què Catalunya acaba de rebre un dels clatellots polítics i morals més grans del darrer segle, comparable amb la de 1923 o 1939. Com diu una companya de Banyoles, que ha adaptat la lletra de Els Segadors: "a les urnes catalans, ens han declarat la guerra". Perquè és exactament així. Des de Madrid (on impera una "justícia" polititzada per sobre del Legislatiu, com només passa a les democràcies de molt baixa qualitat), ens han deixat clar que l'autonomia és una aparença, no una realitat. Ens han dit que els punts clau per als quals es va decidir de fer un nou Estatut no són admissibles. Ens han fet perdre cinc anys. I s'han quedat tan tranquils. Ens han dit, en tantes paraules, que no ens accepten tal com som. Fins i tot ens han decretat que una cosa tan sagrada per a tots nosaltres com és la nostra llengua és inferior en rang al seu. Com diu el company i incansable patriota Alfons López Tena, tan sols ens deixen "administrar la misèria a casa nostra". Ho podem admetre?
 
I bé, què diuen els polítics del Parlament? Diuen res d'especial? Ho porto observant de ben a prop de fa mesos, i sincerament no ho veig enlloc. Ho veu vostè, amable lector? Jo veig que el Parlament tanca files amb Madrid a l'hora d'impedir el nostre dret a decidir. Ho ha fet en rebutjar una ILP precisament en aquest sentit. I això que alguns encara parlen del "dret a decidir" als seus programes. Però quin dret ha de ser aquest quan alguns dels seus candidats (i estic parlant de partits "nacionalistes") han dit que són "ridícules" les Consultes per la Independència - tan admirablement celebrades a tants pobles de les nostres comarques gironines en els darrers mesos? Com ens ho podem creure, doncs, quan parlen d'aquest dret? O que ara diguin que demanaran el concert econòmic o acords per celebrar un referèndum, quan ha quedat radicalment clar que aquests recursos democràtics són anticonstitucionals? Qui s'ho pot creure, demano amb tota humilitat, quan les reivindiquen? Jo penso que aquests partits només aspiren a una cosa: a tenir els regnes del govern autonòmic per seguir administrant la misèria. Davant de tot això hem de posar fil a l'agulla de la il·lusió com va demanar el nostre poble el passat 10 de juliol al crit tan inconfusible com unànime de "independència".
 
Evidentment hi ha d'altres raons que fan vital una resposta electoral contundent a la situació que té al davant Catalunya avui. Necessitem les eines que ens facin afrontar una crisi com l'actual sense tenir les mans lligades a l'esquena com passa avui. Quina nació lliure d'Europa ho toleraria? Quan el Sr Montilla parla de la necessitat de la "responsabilitat del vot" o de la necessitat d'"assegurar l'estabilitat", cal demanar exactament a quina responsabilitat i quina modalitat d"estabilitat" es pot estar referint? A l'"estabilitat" que posa els nostres recursos en mans de Madrid? A l'"estabilitat" de veure que és la Moncloa que decideix on situa els cementiris nuclears o la MAT a casa nostra? A la del 40% de joves (dels pocs que tenen feina) que treballen en llocs on infravaloren la seva capacitat? Al manteniment de Catalunya com a país prop de la bancarrota pel dèficit econòmic que arrossega i amb unes infraestructures de fireta? Al fet que tinguem un dels índexs més baixos de funcionaris d'Europa (i no cal dir, de l'Estat espanyol) a qui, per cert, no podem pagar a partir d'octubre si no és amb crèdits extraordinaris? Al manteniment d'un nivell d'atur que dobla el del País Basc i multiplica per quatre la dels països avançats d'Europa?
 
No pot ser tot això i quedar-nos a casa sense respondre. Jo almenys, no penso fer-ho encara que sigui per intentar emular els meus avantpassats com Josep Trueta, que va fer 29 anys d'exili per Catalunya, o Ramon Trias Fargas, que va avisar el seu partit de la immensa gravetat que suposava descartar el Concert Econòmic, com va fer a inicis dels 80 quan va rebutjar una oferta del ministre García Añoveros. Podem estar més temps callats davant de tot això? Jo, i molts més, penso que no ho podem estar. Per dignitat nacional i humana.
 
Hem de donar una sortida a tot això d'una vegada i denunciar la befa amb què la nostra pàtria és tractada. Ho hem de fer amb modernitat, amb eficàcia i amb possibilitats mediàtiques. Potser no som els més purs. Però hem de ser els més efectius i compromesos lluitadors per la llibertat d'aquest poble. Com diuen economistes de primera línia o com diu la pròpia Revista de Catalunya quan repassa la sentència del Tribunal Constitucional i les seves derives, es evident que estem al davant d'una situació insostenible, greu, i que demana respostes valentes. I honestament crec que la candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència és l'única que pot respondre adequadament a la necessitats històriques del moment. Una candidatura encapçalada per Joan Laporta, Alfons López Tena, Uriel Bertran i Isabel-Clara Simó a Barcelona, és tota una garantia que el compromís és ferm i màxima l'ambició de dotar Catalunya de l'únic bé que pot resoldre els seus greus problemes: la independència nacional. És l'única fórmula que tenim per assegurar un futur digne per als catalans i les catalanes. Jo ho veig així. No vull morir sense veure lliure la meva pàtria. Hi tinc dret, penso.