La setmana passada la PAH-Girona (Plataforma Afectats Hipoteca) feia pública la intenció d’aturar per primer cop un desnonament a la ciutat de Girona. Com sigui que des del primer dia vàrem fer arribar als membres de la PAH el suport i la solidaritat de la Junta de l’AAVV de Sant Narcís, i pel fet que aquest primer desnonament era al nostre barri, em va semblar del tot justificat ser-hi present, no només a títol personal (com sempre que m’ha estat possible) sinó també en nom de l’AV que represento.
La meva sorpresa i emoció va ser trobar-me amb més d'una cinquantena de ciutadans que, sota una pluja empipadora i persistent, vàrem decidir donar suport a la crida de la Plataforma.
La convocatòria era a les deu del matí, tot i que l’hora de presentació de la “comitiva judicial” estava prevista per les onze i que no ho va fer fins més tard de les dotze.
Els presents érem de totes les edats i condicions: veïns, amics, afectats, solidaris, treballadors, aturats, grans, nens,... I, al davant, la Marta (ella sempre atenta, sempre clara i contundent.... Sabent què i com s’ha de fer en tot moment i, sobretot, traspuant la força i la convicció que només et pot donar saber que fas el correcte), que amb la resta de companys de la PAH saluden, atenen, expliquen, organitzen... I demanen calma.
Com es pot mantenir la calma davant la incertesa del què passarà en aquestes situacions? Com es pot demanar a una família que confiï ens uns desconeguts i posi tot el que té en mans d’uns ciutadans que, només amb el seu propi cos, els separa de la més injusta de les lleis? Com es pot demanar a aquests ciutadans, cadascú amb els seus problemes (agreujats i amplificats fins a l'insostenible) que es mantinguin ferms contra la injustícia feta intimidació policial?
De veritat que viure aquests moments és tan terrible que no desitjo a ningú el patiment que en Rómulo i els seus fills varen viure tancats a casa...
Que la situació és injusta, fins els propis responsables policials ho saben. Un dels que ens observava i ens feia vigilar anava ben tapat... la vergonya d’estar intimidant veïns amb qui properament s’haurà de reunir per demanar-nos col·laboració no el devia deixar tranquil per si rebia l’ordre d'actuar i calia fer-nos fora... Sap (perquè ens coneix) que, amb la mateixa fermesa que tot sovint admira, no l’hi posarem gens fàcil.
I com sempre, qui provoca la situació no és mai allí per veure i rebre les conseqüències dels seus actes... Ni els directius dels bancs ni els que fan les lleis, ni els que donen les ordres que fan complir les lleis injustes... Però no ser-hi no vol dir que no els tinguem presents.
La injustícia, però, és quasi tan cega com la justícia, i qualsevol dels que avui ens intimiden ens poden necessitar algun dia i, segur, nosaltres hi serem!
La meva sorpresa i emoció va ser trobar-me amb més d'una cinquantena de ciutadans que, sota una pluja empipadora i persistent, vàrem decidir donar suport a la crida de la Plataforma.
La convocatòria era a les deu del matí, tot i que l’hora de presentació de la “comitiva judicial” estava prevista per les onze i que no ho va fer fins més tard de les dotze.
Els presents érem de totes les edats i condicions: veïns, amics, afectats, solidaris, treballadors, aturats, grans, nens,... I, al davant, la Marta (ella sempre atenta, sempre clara i contundent.... Sabent què i com s’ha de fer en tot moment i, sobretot, traspuant la força i la convicció que només et pot donar saber que fas el correcte), que amb la resta de companys de la PAH saluden, atenen, expliquen, organitzen... I demanen calma.
Com es pot mantenir la calma davant la incertesa del què passarà en aquestes situacions? Com es pot demanar a una família que confiï ens uns desconeguts i posi tot el que té en mans d’uns ciutadans que, només amb el seu propi cos, els separa de la més injusta de les lleis? Com es pot demanar a aquests ciutadans, cadascú amb els seus problemes (agreujats i amplificats fins a l'insostenible) que es mantinguin ferms contra la injustícia feta intimidació policial?
De veritat que viure aquests moments és tan terrible que no desitjo a ningú el patiment que en Rómulo i els seus fills varen viure tancats a casa...
Que la situació és injusta, fins els propis responsables policials ho saben. Un dels que ens observava i ens feia vigilar anava ben tapat... la vergonya d’estar intimidant veïns amb qui properament s’haurà de reunir per demanar-nos col·laboració no el devia deixar tranquil per si rebia l’ordre d'actuar i calia fer-nos fora... Sap (perquè ens coneix) que, amb la mateixa fermesa que tot sovint admira, no l’hi posarem gens fàcil.
I com sempre, qui provoca la situació no és mai allí per veure i rebre les conseqüències dels seus actes... Ni els directius dels bancs ni els que fan les lleis, ni els que donen les ordres que fan complir les lleis injustes... Però no ser-hi no vol dir que no els tinguem presents.
La injustícia, però, és quasi tan cega com la justícia, i qualsevol dels que avui ens intimiden ens poden necessitar algun dia i, segur, nosaltres hi serem!
