A Escòcia se li va permetre celebrar el referèndum vinculant (afortunats ells!) perquè els anglesos, amb el premier al capdavant, estaven segurs que la victòria a favor de quedar-se era aclaparadora. Una miqueta més i passen a dir-se “la petita Bretanya”. Va ser una campanya on s’hi van abocar uns esforços ingents per convèncer els escocesos, amb famosos, promeses, banderetes escoceses a tots els balconets cuquis d’Anglaterra i Sa Majestat implorant per l’amor fraternal (si Eduard I arriba a aixecar el cap no sé què els hi hauria dit!). Al final, la victòria dels anglesos va ser gràcies a les pors dels escocesos; i és que ja se sap, el fantasma de no rebre pensions pot mobilitzar el vot de la gent gran, aquell gran descuidat.
Ara el referèndum és a tota Gran Bretanya, amb una qüestió que els afecta a ells però també a tots els europeus: sortir o no de la Unió Europea? Abans d’entrar al tema, permeteu-me una petita, minúscula, insignificant pregunta retòrica: algú recorda d’on ha sortit la idea de fer aquest referèndum? De l’anhel d’un poble per assolir la sobirania? De manifestacions multitudinàries pels carrers de Londres? Ni una cosa ni l’altra. Surt d’una promesa electoral, més concretament de la campanya de David Cameron. Amb aquesta juga es va assegurar, en gran part, la seva reelecció com a primer ministre britànic. Però van pensar en clau de partit, no de país i encara menys d’Europa; és el reduccionisme de les eleccions. El que sigui per guanyar. Cameron pot ser el primer líder a guanyar unes eleccions perdent tot el país.
Amb les enquestes d’avui, els partidaris d’abandonar la UE està 6 punts per sobre dels que es volen quedar. A les borses de tot el món, allà on tot és tant volàtil, tothom està al límit de l’atac de pànic. El bo alemany, que vindria a ser com guardar els diners sota el matalàs, ha tancat en negatiu per primera vegada a la història. Si guanya el sí la patacada serà forta, per ells, per nosaltres, per l’economia i per la idea d’Europa, que sense cap mena de dubte farà un “catacrac” d’aquells que fan obrir un nou volum de la enciclopèdia. És punt i apart en la història del segle XXI.
El resultat és incert (les enquestes són cada cop més obra d’alta enginyeria culinària que preguntes i respostes reals) i segurament serà igual o més just que el d’Escòcia. El que és un fet innegable és que Cameron és el gran perdedor, tan si surt el sí com si surt el no. Ha fet tantes promeses a escocesos per un costat i anglesos per l’altre, que és impossible que les compleixi. La meitat del seu govern està fent campanya a favor de marxar, figures com l’estrambòtic exalcalde de Londres li està fent el llit dins el partit i les esperances de guanyar les ha posat de nou en mans de Gordon Brown, expremier britànic (a qui no li faci un esglai el cor en saber això el convido a mirar una estona les hemeroteques). I tot plegat amb un bon xerès, és dir, amb el fet que Cameron pot passar a la història per haver provocat, gratuïtament, la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea, un fet que, de ben segur, pot ser l’inici de la seva fi.
I Europa? Bé...Europa va fent la viu viu. Espantada i tancada rere els despatxos. He dit milers de vegades que la Unió Europea no serà res fins que no hi hagi una unió política real, amb un funcionament a l’americana; però els petits regnes de la vella Europa ja han dit que ni parlar-hi. Ara Europa no és més que un fòrum de negocis, incapaç d’afrontar reptes globals, ja sigui el rescat d’estats membres (Grècia, Espanya, Itàlia...), la lluita contra el terrorisme o la gestió de refugiats i immigració en general. És una Europa estancada i a 5 dies de començar a ser dissecada. Amb neonazis ressorgint arreu del continent (els resultats de les últimes eleccions austríaques són un gran exemple, o les polítiques del govern hongarès), amb una guerra enorme, llarga i complexa a les portes d’Europa com és Síria, amb la inestabilitat a punt d’esclatar en una altre porta europea com és el Líban, amb una Rússia preparant el seu segon assalt tot annexionant territoris i amenaçant els altres... amb tot aquest polvorí al nostre voltant, els britànics tenen a les seves mans la possibilitat d’enfortir la idea d’Europa o retornar-nos a l’era dels regnes enfrontats. És una història que ja em sona. A vosaltres no?
