El debat no és nou. És un tema recurrent a les tertúlies a peu de carrer i cada vegada més a les de televisió i ràdio. En una societat hiperconnectada, com pot l’humanisme recuperar terreny? Com ho podem fer per reconnectar entre nosaltres, entre generacions i amb nosaltres mateixos? La resposta no és ni curta ni senzilla.
Rere les xarxes socials hi ha un monstre de molts caps: interessos econòmics, polítics, comercials, de seguretat… Mosca hi ha en l’arròs a tot allò gratuït. Oi que us ho deien de petits? Val la pena recordar-ho de tant en tant. El darrer any he anat a moltes escoles i instituts de Girona a fer xerrades sobre les xarxes socials, o més ben dit, he anat a escoltar què carai fan els adolescents a les xarxes i què és el que busquen.
Els adolescents, els anomenats “Millenialls” (un nom espantós per etiquetar-los) busquen, per sobre de tot, reconeixement. Òbviament no un reconeixement acadèmic sinó social. És l’ascensor del segle XXI. El postureo és la seva gran arma, amb una competició insana i preocupant per aconseguir likes i seguidors als seus perfils. Ho arrisquen tot: des de la privacitat fins a la seguretat de propis, amics i familiars. No és culpa seva, tot s’ha de dir. Què hauríem fet nosaltres amb 12 o 13 anys amb una arma com el mòbil les 24 hores? Doncs això. Les conseqüències de les seves accions són enormes i, en la majoria dels casos, els familiars, professors o autoritats poden actuar-hi quan el mal ja està fet. Però d’això ja en parlaré en el proper article.
A totes les xerrades sempre faig moltes preguntes, per exemple, quines xarxes utilitzen més. Fa dos anys la resposta era Facebook. Ara és majoritàriament Instagram, Snapchat i, en menys mesura, Ask. És destacable com rebutgen quasi al 100% l’ús de Twitter. Si els seus responsables no fan una lectura acurada d’aquestes dades (i segur que en tenen moltes més) estan condemnats a desaparèixer. Però així és com està evolucionant la societat: Postureo i competició, menys seriositat (Twitter) i més superficialitat (Snapchat), menys parlar cara a cara (s’ha de ser valent per fer-ho) i més per missatgeria (fins al 80% dels adolescents segons un estudi de Pew Research). Mutar o morir. O potser no? No son poques les veus que reclamen posar el fre (que no el fre de mà) amb les noves tecnologies. Les converses amb pares d’adolescents que varem fer aquest any a la Biblioteca Carles Rahola també ens varen posar de manifest la preocupació i quasi incapacitat de molts pares per connectar amb els seus fills. Estan desesperats.
Una dada curiosa a contraposar: Cada dia les empreses destinen majors imports a la ciberseguretat… per contra, ha començat una tendència entre els famosos, que és renunciar als smartphones per tornar als telèfons amb tapa, als del joc de la serp en blanc i negre. I si els famosos ho fan, què trigaran els adolescents?
De moment el cert és que estem connectats les 24 hores, més pendents del mòbil que del que passa al nostre voltant. Recentment llegia un article que deia que quan dues o més persones queden per prendre una cosa i deixen el mòbil sobre la taula, la conversa és més superficial perquè estan pendents d’allò que pugui passar al mòbil. Al final la pregunta que ens hem de fer és: qui ha de posar límits? Les escoles prohibint els mòbils a classe? Creant el Dret a l’Oblit? Legislant (com vol fer França) el “dret a desconnectar”? Potser la solució és tant senzilla (i alhora complicada) com l’autogestió. Costa, òbviament, com tota addicció.
