Quan un artista ofereix un repertori de 21 cançons i t'avança que l'espectacle durarà 90 minuts en la seva totalitat ja t'ensumes que alguna cosa no encaixa. Aquest fou el cas d'ahir amb Katie Melua al Festival Castell de Peralada on la britànica -que en el fons se sent més georgiana que no pas del Regne Unit segons va confessar en una de les escasses converses que va mantenir amb el públic-, va executar temes amb una precisió mecànica que deixava esmaperdut.
L'artista va sortir a l'escenari abillada amb una samarreta negra de màniga llarga, una faldilla blanca i unes sabates de taló roses. La sobrietat i l'elegància de Melua traspuava arreu de la pista amb un amfiteatre pràcticament ple que estava preparat per a rebre els primers acords de 'Sailboat'. A partir d'aquell moment la georgiana va encadenar quatre temes sense intercanviar una sola paraula amb el respectable, que la seguia embadalida mentre desgranava amb dolçor i parsimònia cada una de les peces. Amb 'Closest thing to crazy' va trencar la quarta paret per narrar amb un to pausat i endormiscat com va descobrir aquella cançó per casualitat a l'escriptori del seu productor Mike Batt. "En principi no l'havia d'enregistrar, però quan (Mike) em va explicar la història que amagava al darrera no em vaig poder resistir", va explicar.
Semblava doncs que després de sis cançons Melua havia aconseguit trencar el gel. Novament va aprofitar per assegurar com 'Wonderful world' era la "cançó més bonica del món" i com 'Plane song' la va crear fruit de les vacances que passava a l'estiu a Geòrgia; "teníem vuit anys i anàvem a jugar en una esplanada de terreny que en realitat era un vell aeròdrom, ple d'avions i helicòpters abandonats, fruit de la desaparició de l'Unió Soviètica". Però no fou més que un miratge. A partir d'aleshores va encadenar deu temes, un rere l'altre, que intercalava amb incòmodes pauses silencioses per a canviar de guitarra.
Amb tot, Melua va passar-se pràcticament la totalitat del concert amb els ulls tancats, com si cantés per a ella mateixa. Ningú va semblar importar-li, a diferència d'altres actuacions polèmiques com la de Jeff Buckley el 1995 a Chicago on fou durament criticat per la seva manca d'empatia quan va interpretar "Hallelujah" de Leonard Cohen.
Deixant de banda totes aquestes apreciacions, la jove amb veu de mezzosoprano va aconseguir enlluernar al públic, encantat de tenir-la al davant per poder escoltar tots i cada un dels temes que se'ls va oferir. La nit va acabar amb una ovació dempeus per part de tot l'amfiteatre la qual cosa possiblement corrobora que Melua va estar immensa i un servidor tenia mal dia.
