El director de cinema, guionista i productor italià, Fausto Brizzi, amb una gran trajectòria professional al darrere, va tenir una nova idea: escriure un llibre. I no pas un qualsevol, sinó una novel·la que a banda de poder fer una pel·lícula posteriorment (algú com ell voldria portar un altra obra mestra al cinema) buscava emocionar, fer riure, reflexionar i experimentar la sensació de que no només ell es pogués imaginar al protagonista en el seu cap, sinó que ho fes gent de tot el món mitjançant la prosa.
'Cent dies de felicitat' pot semblar, malgrat el títol “positiu”, una obra trista, depriment, infinitament romàntica i que des de la tercera pàgina estaràs plorant sense parar. Res d’això. Com ja pots intuir, en Lucio (el protagonista), és una persona que li queden 100 dies de vida i, per sorpresa del lector, no els intentarà viure intensament com si cada dia fos l’últim i estigués en una cursa contra-rellotge per a demostrar al lector que s'ha de viure la teva vida quotidiana al màxim perquè “no se sap mai”.
L’autor reflexa a un home que en plena crisis amb la seva muller, li detecten un càncer inoperable. A partir d’allà, còmicament i a la vegada que amb un llenguatge pròxim, amè i emotiu en la seva justeta mesura, anirà explicant com passarà la seva vida mundana, sense grans reptes, amb els que més estima i òbviament, amb l'objectiu de pujar al “paradís” amb el perdó sincer de la seva parella.
