'El meu pare em va fer treure les coses més vitals mentre es moria'

Marta Carrasco Ballarina

Quin és l'origen d'aquest nou espectacle?

Quan en Pep Plà i en Salvador Suner em van trucar per saber què volia fer aquest any, vaig respondre "no ho sé", "no sé si ho sabré fer". Cada cop que comences un nou espectacle, encara que tinguis ofici, és més difícil, i cada cop et dius més aquest 'No sé si'.

És per això que vaig començar a treballar-hi partint del dubte, el dubte que ens fa anar endavant o enrere. El dubte que és molt important a la vida. La gent que dubta és la que es replanteja les coses i que segurament respecta les coses. La gent que no dubta em fa una mica de por.

I des d'aquest punt de partida...

Enmig de tot aquest procés el meu pare va morir de càncer. Jo cada matí anava a l'hospital i a la tarda assajar. I cada cop que ho feia em sortien coses de més riure, més vitals, més blanques... Perquè era ell qui m'ho deia: un senyor que s'estava morint i no deixava de riure.

Així, aquesta experiència dolorosa ha estat determinant també en l'obra?

Puc començar un espectacle parlant de moltes coses, i sempre tiro del comportament humà, que és la cosa més universal i més paradoxal que conec. El meu pare em va donar moltes coses, molta vida, i em va donar el temps per, com cantava Lluís Llach "deixar-me que el deixés anar". I això em va proporcionar serenitat, inspiració i un canvi total d'orientació de l'espectacle que volia fer.

Quina conclusió de vida n'extreus de tot plegat?

Riure per viure. Viure per riure. Riure per sobreviure. I si pot ser de tu mateix. A l'obra hi passen moltíssimes coses, és molt intens i acabem fets pols. És un dels espectacles en què m'he mogut més i m'he cansat més. Jo el recomano gairebé per prescripció mèdica, terapèutica. Perquè sortiràs del teatre ple de riure i de vida.

Quina Marta Carrasco veurem?

La Carrasco que no és fosca. Perquè jo tinc una part molt fosca, i no la nego. Al contrari, se'n pot dir molt i se'n pot fer poesia. De les coses més fosques se'n pot parlar molt bé.

Com ha estat repetir amb Alberto Velasco, i plantejar l'espectacle com un duet?

Fantàstic, com a artista i com a amic. Perquè en un moment tan difícil per mi necessitava un amic, a més d'un artista. També cal dir que amb l'espectacle torno a l'escenari de nou, perquè d'alguna manera ja me'n havia allunyat. I he descobert necessitava, amb l'Alberto i en aquest moment, sortir i deixar-me la pell a l'escenari cada dia.

Com congenies dansa, teatre, veu a 'No sé si...'?

Per a mi el moviment és tan important com la intenció teatral i l'actitud. Un moviment perquè sí m'avorreix. Necessito saber perquè. Per això faig servir tot el cos, des del moviment fins al teatre, els objectes, l'escenografia... Per a mi els ingredients són molt importants. I el dia que necessiti cuinar en directe ho faré, i el dia que necessiti aixecar una paret a l'escenari, també.

El públic reconeixerà el teu estil o en presentes un de nou?

Em reconeixerà. Em tracten molt bé i sé que hi ha un públic que segueix el que fem, i sempre son molt benvinguts. En tot el que faig se'm nota que sóc jo i no hi puc fer res. L'altra cosa és que passen els anys i tu canvies...

Com has paït els molts reconeixements que has rebut al llarg de la teva carrera? Són una pressió?

Mira, la nit del premi ets una persona molt feliç. I si és un premi amb diners, el triple de feliç. No és veritat que no importin, són un reconeixement i et senten bé. Igual que les crítiques. Però això dura el que dura, que és la nit del premi. L'endemà tornes a la sala d'assaig i segurament no tens pressupost per l'escenografia, no saps si et donaran tal subvenció... Sempre, sempre, partim de zero, encara que faci setze anys que estic en aquest ofici.