'Espero poder ensenyar la meva música arreu d'Europa'

Amb una sonoritat més digne d’Estats Units que d’aquí la proposta musical d’aquesta jove catalana és quelcom que no es pot perdre. Ella és la Marion Harper, té només 19 anys i les idees molt clares tal com vam poder comprovar al fer-li aquesta entrevista.



Marion Harper no és un nom artístic, com explica una vegada i una altra a qui li ho pregunta. “El meu pare és anglès i la meva mare uruguaiana. Jo vaig néixer a Uruguai però de seguida vaig venir cap a Catalunya, que és on he crescut.” I fa bé d’explicar-ho perquè coneixent-li el nom i escoltant la seva música en un anglès impol·lut, més d’un podria pensar que estem davant una artista que ve de països anglosaxons a presentar la seva música a Catalunya. Però no és el cas, la Marion és de casa i el proper divendres 22 de gener trepitja per primera vegada Girona per presentar el seu primer disc; “Cotton Candy”. No va tenir ocasió de portar la seva música a la ciutat en la gira del seu primer EP, però ho fa ara amb la il·lusió de qui vol conquistar una nova ciutat.

Harper compta ja amb dues publicacions a la butxaca: un EP de 5 temes, “Seasons”, i un àlbum, “Cotton Candy”. Entre un i altre, una evolució sonora molt madura que culmina en aquest nou disc, ple de bateries profundes, sintetitzadors i influències dels anys 80. Però això no acaba aquí perquè en només un any i mig ha trepitjat alguns dels escenaris més importants de Catalunya, i amb aquest nou disc creuarà fronteres i portarà la seva música a Copenhagen. Hem conversat amb ella abans del concert que oferirà al Yeah! Indie Club de Girona, el proper divendres dia 22 de gener.

Pels qui no et coneixen, qui és Marion Harper i què fa?



Marion Harper és cantant i compositora. Treballa amb Luup Records, el seu segell que és de Blanes i sí, canta i fa cançons. Això és el que faig (riu).


Qui et va descobrir? Com comença la teva aventura al món de la música? 



Em va descobrir l’Aleix, que és el productor de l’estudi Camaleó i també forma part de Luup Records. Va ser un cúmul de casualitats, ells començaven amb el segell i un professor meu que també ho va ser de l’Aleix, li va passar gravacions meves. Ho va escoltar, li va agradar i ho va ensenyar als seus companys de la discogràfica i aquí estic.


Vas treure el teu primer EP “Seasons” l'estiu del 2014 i poc més d’un any mig després ja has publicat el teu primer llarga durada, “Cotton Candy”. Entre una cosa i altra va passar encara no un mes, ja que vas acabar gira al setembre i el disc sortia a l’octubre. Com va ser això d’enllaçar una cosa amb l’altra?



Va sorgir. Jo diria que tots teníem clar que no havíem de parar de treballar. L'equip de Luup Records son gent molt activa, estimen molt la música i sempre tenen moltes ganes de seguir fent coses, de seguir treballant i jo encantada! “Seasons” va tenir molt bona rebuda i no podíem parar de fer temes nous. Potser el més “complicat” va ser composar i combinar els dies a l’estudi fent el disc amb els concerts que anàvem fent, i en els que seguíem tocant el repertori de “Seasons”. Era curiós perquè realment, poc tenien a veure els temes que tocàvem amb els que estàvem cuinant a l’estudi.


Sí, de fet i després d’escoltar “Cotton Candy”, es palpa que és un àlbum molt elaborat. Cada tema presenta una molt bona producció i almenys, dona la sensació que no hi ha res deixat a l’atzar. Com vas arribar a aquesta nova sonoritat? Una sonoritat que, d’altra banda, és més habitual trobar-la en artistes nord americans o anglesos que no catalans.



Això va ser cosa del treball en equip a l’estudi. Teníem clar que volíem un disc molt més alegre ja que veníem de “Seasons”, un EP de 5 temes que era força més fosc. Per “Cotton Candy” volíem energia, alegria i teníem molt clar que calien bateries més profundes, melodies més explosives… Tot per aconseguir un so més enèrgic que es transmetés a qui escolta les cançons.

Dius que l’estil musical ha canviat, però la imatge general també ho ha fet. Podem dir doncs que ets una nova Marion Harper?



Parlem de canviar, però jo més aviat diria que ha estat una evolució natural. No ha estat premeditat, ha sorgit així perquè els meus gustos evolucionen, i la meva música també ho fa. Més aviat diria que com que ja portem força temps treballant, vaig guanyant en experiència. Però jo crec que sóc la mateixa en el sentit que les lletres de les meves cançons segueixen parlant de les mateixes coses, i les coses que m’inspiren segueixen sent les mateixes o semblants. Encara que hagi canviat una mica l’estil, segueixo sent jo… Així que no, em sembla que no he canviat! (riu)


He llegit que defineixen el teu estil com “pop lluminós” i que ja han comparat la teva sonoritat amb la de grups cèlebres com “Chvrches” o la última etapa de “Gossip”. Imposa? Què n’has de dir de tot plegat?



Imposa! Molt! Però que et comparin amb artistes així tant grans és com “Wow! Ostres!”, et fa moltissima ilusió i també te n'adones que la producció està molt i molt ben feta perquè des d’un primer moment ja es buscava que sonés d'aquesta manera, dins aquest estil. Per tant quan ho escolten des de fora i t’ho diuen és com… “Ho hem fet bé, doncs!”.


De fet, escoltant el que fas un pensa que realment aquí a Catalunya no hi ha res que soni a Marion Harper. Creus que això juga a favor teu? Creus que el panorama català està prepara per aquest estil synthpop en anglès?



Per mi no és dolent ser diferent. Pot costar perquè la gent està acostumada a sentir un tipus de música, però això també vol dir que la gent que t’escolta ho fa perquè realment li agrada el que fas i això juga també a favor nostra. A més, tampoc et poden comparar amb algú molt proper en l’espai… Suposo que és com tot, té coses bones i dolentes però jo sempre intento quedar-me amb les bones i amb la resposta de la gent.


Analitzem una mica el disc: és cert que hi trobem moltes influències dels anys 80 en temes com “Madness”, però hi ha altres cançons que poc tenen a veure amb la sonoritat global del disc com per exemple, “Sugar”. És buscat?



Sí! (riu). Amb “Sugar” des que es va fer la base, que la van fer l’Aleix i en Joan a l’estudi, ja vam dir que aquesta cançó havia de ser així i que no podia ser de cap altra manera. Dèiem: “Aquesta cançó s’ha de gravar així, s’ha de quedar així i no s’ha de fer res més amb ella”, i així va ser. La vam gravar tota sencera en una vegada i m’agrada que sigui diferent perquè segueix la línia sonora del disc… però alhora és molt diferent. De fet és la meva cançó preferida del disc!


Sí, és mes “retro” per posar-li un adjectiu. L’Audrey Hepburn enlloc de tocar “Moonriver” a la finestra del seu apartament podria tocar “Sugar” i quedaria bé.



Exacte! Si “Madness” és dels 80’s doncs Sugar és dels 60’s. (riu)


A totes les entrevistes t’ho repeteixen i no sé si arriba un moment que et cansa però tens 19 anys, vas fitxar per Luup Records amb 17 i en aquest temps has trepitjat escenaris com el del Palau de la Música, la Foyeur del Liceu, Apolo, has presentat disc a la Bikini… Vist així sembla que pot et quedi per demanar. Què n’esperes de la gira “Cotton Candy”?



No cansa perquè de fet quan m’ho diuen, m’ho recorden. No és una cosa que em repeteixi cada dia i quan t'ho diuen és com “Ostres sí! He fet totes aquestes coses!” (riu) I sobre què espero de la gira… diria que poder anar fora de Catalunya i ensenyar la meva música arreu d’Europa, per exemple.


I com va ser això de presentar disc i arrancar gira a una sala com la Bikini de Barcelona?



És que… És una cosa que no esperava que passés. Bikini és la meva sala de concerts preferida de Barcelona perquè sempre que hi he anat, he pensat que el so és increïble. I això, clar… quan la Meri, la meva mànager, em va dir que presentaria disc a Bikini vaig al·lucinar. Va ser com: “A Bikini? Allà on fa 1 mes vaig anar a veure la Birdy i Luna?”. La veritat és que quan t’ho diuen no t’ho creus però quan ets allà encara menys.


Arribes a Girona per presentar la teva música per primera vegada i ho fas a una sala com el Yeah! Indie Club. Una sala petita, on tens el públic a un pam de l’escenari. T'agraden els concerts tant propers?



M’agraden, i tant! És diferent. A vegades em costa perquè veig aprop gent que conec i m’intimida una mica (riu). Però m’agrada molt, és diferent i més proper! I… farem exactament 


el mateix que a Bikini. Banda sencera i moltes ganes de fer ballar a la gent. Serà molt divertit!


Què diries a la gent que pensa en venir a veure’t?



Que vinguin que ens ho passarem molt bé! És un concert dinàmic, gens monòton. Hi ha temps de tot i tenim moltes ganes de tocar per fi a Girona!