'El pitjor de fer de Jordi és que al final m’agafen rampes'

Diuen que entrar en el món de la televisió no és massa fàcil. Tu hi vas entrar ara farà dos anys, quan encara eres un nen, i vas assolir l’èxit directament amb la teva primera feina com a actor. Com va començar la teva història a “Polseres Vermelles”?

Doncs tot va començar ara ja fa uns tres o quatre anys. En aquells moments jo estava a una agència però em vaig voler canviar a una altra. I va ser just quan m’acabava de canviar a l’agència nova que, al cap de res, em van trucar la Carolina, la meva representant, i em va dir “mira Igor tens un càsting a tal lloc, a tal hora i a tal dia” i jo hi vaig anar. Un cop al càsting vaig fer com unes cinc proves i a cadascuna d’elles vaig fer una seqüència amb un paper que ja duia estudiat. En aquell mateix càsting ja vaig conèixer l’Àlex (Monner), el Pau Freixas, i l’Albert Espinosa. I bé, sembla que els vaig agradar i em van agafar.

Així que abans d’entrar a “Polseres Vermelles” ja estaves apuntat a una agència d’actors perquè et volies dedicar a aquest món?

Sí. Jo abans estava a una altra agència que només em passava feines per a fer anuncis, algun curtmetratge i poca cosa més. Però jo volia fer coses més grans i em vaig canviar d’agència per estar la que estic ara, que és la que em va aconseguir el càsting de “Polseres”.

Entres a la sèrie i aconsegueixes el paper de Jordi, el segon líder del grup, el qui seria el líder si el líder no hi fos. Què és el millor de fer un paper com aquest? El de Jordi?

Primer de tot, dir que aprens molt de qualsevol paper que facis. Amb tots els papers que interpretes sempre aprens molt. Però clar amb el Jordi aprens molt a manejar les situacions difícils o que t’incomoden. Ja que bé, el Jordi està en una situació incòmode i, per tant, jo personalment fent de Jordi he après a sortir de tot tipus de situacions incòmodes que em puguin passar, saps?
En aquesta segona temporada, el Jordi el que no vol és veure els “Polseres”. Està apartat, ha fet una nova vida i no vol saber res dels “Polseres”. I de cop es troba amb la situació incòmode d’haver de tornar a l’hospital a fer-se unes proves. Llavors, a més, allà es troba el Lleó, el pega...
Així que, en resum, a la primera temporada vaig aprendre a ser un bon noi, perquè el Jordi era molt bon noi, i a la segona temporada he après que s’ha de lluitar, que s’ha de seguir endavant.

I el pitjor de fer el paper de Jordi?

El pitjor? Bé, fer-se el coix durant tota la gravació de la sèrie (riu). És que haver d’anar amb la cama recta tota l’estona fa que al final t’agafin rampes. També podria dir que les escenes més difícils són dures i costen. Quan n’hi ha alguna d’aquestes no m’agrada massa fer de Jordi però vaja, s’ha de fer.

La primera temporada es va començar a emetre a principis del 2011. Concretament el 24 de gener del 2011. I al cap de res ja va ser tot un èxit d’audiència. Com va anar? Com vareu viure un triomf televisiu tan rotund?

Doncs no ens l’esperàvem. No ens esperàvem gens que tingués tant èxit. Jo gravava la primera temporada pensant “ai que bé estic fent una sèrie i sortirà per TV3” i ja està. Però clar, quan vam saber que tenia tant èxit i que hi havia tants seguidors no ens ho creiem. Nosaltres no ens pensàvem que això arribaria fins a aquest nivell però bé, estem aquí i estem fent “Polseres”.

I tu, personalment, com vas viure aquest èxit tan sobtat? I com el vius ara? Ja t’hi has acostumat?

El fet d’entrar a una sèrie... doncs res, entens que has de fer una sèrie i endavant!
Però clar, l’altre tema és que després aquesta sèrie tingui molt èxit i que, de cop, tota la gent em conegui pel carrer, que em parin... Quan va començar a passar, allò era molt nou per mi. Al principi, clar, t’agrada i et fa sentir bé, et sents bé. Però després ja... després d’un temps... quan t’ho segueixen fent... clar, arriba un moment que cansa. Bé, no és que cansi però vaja, que ja no li trobes la gràcia.

Aquesta segona temporada ja la teniu gravada. Com ha anat? Quines diferències veus entre la primera temporada de “Polseres” i aquesta segona temporada? De moment ha començat com més dura, oi?

Sí. La primera temporada era més tot un grup d’amics que encara no estaven a l’adolescència. Era més aviat el moment abans de l’adolescència. Tractava d’un grup d’amics que s’ho passaven bé a l’hospital i clar, allò no era del tot la realitat. Ho era en part però no del tot.
I el què té la segona temporada és que és més realista. I al ser-ho és més drama, fa més pena. Aquesta segona temporada és més sobre l’etapa adolescent i és molt més realista.


En Pau Freixas, director de “Polseres Vermelles” o l’Albert Espinosa, el creador de la sèrie, us van advertir sobre la duresa d’aquesta segona temporada que s’està emetent en aquests moments per TV3?

Doncs sí, ja ens ho van dir. De fet, això quan gravàvem la primera temporada ja ens ho comentaven. Ens deien que la segona temporada seria més dura i que els personatges tindrien molt més misteri. Perquè, clar, entre una temporada i una altra han passat dos anys i la gent no sap res, no? I a mida que vas avançant en la segona temporada vas descobrint cada cop més.
I sí, ens van avisar i... bé, el resultat ha estat bo jo crec.

Perquè creus que la sèrie enganxa tant als adolescents?

Perquè els adolescents jo crec que se senten identificats amb els personatges que protagonitzen la sèrie. Jo crec que el grup dels “Polseres” que està a l’hospital podria ser un grup qualsevol que està a fora de l’hospital, no? És a dir, sis persones d’un grup on cadascú té un caràcter diferent dins del mateix grup, no?
Així que sí, jo crec que les persones que són seguidores de la sèrie ho són perquè se senten identificades amb els problemes i amb les relacions que tenen els seus protagonistes.

La televisió necessita més programes com “Polseres Vermelles”, programes que parlin dels problemes quotidians, de fer front a la realitat?

Crec que sí, no fa falta que siguin programes sobre hospitals i càncers i coses per l’estil però, tot i que alguna sèrie i alguna pel•lícula ja hi són, alguna cosa més aniria bé. Alguna altra cosa de problemes quotidians aniria bé, sí.

A tu t’agrada mirar la televisió? Quins són els teus programes preferits?

Bé, sí... a la nit algun cop sí que la miro. Els meus programes preferits són Polònia i Crackòvia de TV3. M’agraden molt: humor. “Polseres Vermelles” també ho miro molt i el futbol... quan puc.

Podries dir alguna producció que tinguis en ment i que t’agradaria fer?

De televisió no ho sé però sí que tinc clar que m’encantaria fer pel•lícules. Les pel•lícules a mi em fascinen. En miro moltes i clar... depèn de quina dius... ‘bua’, m’hauria agradat molt fer-la!

Com quina?

Doncs a veure... “Pirates del Carib”, per exemple. Que te’n vas allà al Carib quatre mesos i estàs allà... com un rei! (riu)

Doncs per assolir-ho hauràs de continuar la teva carrera d’actor, no? Com creus que continuarà la teva història com a intèrpret? Has pensat estudiar art dramàtic? Com t’imagines el teu futur?

El meu futur... bé... de moment sé que aquest estiu aniré a Sant Francisco a estudiar anglès i, si pot ser, interpretació també. Després, un cop sigui aquí altra vegada, espero fer algun projecte. Espero que tornant d’Amèrica pugui fer alguna cosa xula. Una peli...