'Volia plantejar que ni tothom és bo, ni tothom és dolent'

Salvador Macip Escriptor

És cert que aquest és el llibre que més temps t'ha demanat?

És una història que vaig tardar molt a tenir clara. El 1998 vaig llegir un article que deia que si els ratolins no dormien tant actuaven més intel·ligentment i em va semblar fantàstic que tallant el son poguessis tornar més intel·ligent. Des de llavors, no he vist cap article en aquest sentit ja que normalment és al revés perquè dormir ajuda a la memòria. Em va semblar una idea fantàstica per fer una història barrejant ciència i ciència-ficció. Vaig escriure un conte, que ara és el primer capítol, i es va quedar molts anys en un calaix perquè no hi havia forma de continuar-lo fins que poc a poc vaig trobar la manera de seguir. M'agradaven els personatges del conte, tenien prou recorregut per fer una novel·la, però no veia per on fer-ho. Vaig voler construir la novel·la a partir de dos personatges que lluiten un contra l'altre, el bé i el mal, un que intenta dominar la humanitat i l'altre que intenta evitar-ho, a partir de capítols independents. S'assembla a una sèrie de televisió perquè cada capítol té una història que es tanca, però dins del marc de la història principal d'aquests personatges. Vaig trobar que podria ser diferent, amb un ritme més televisiu. És un llibre d'acció, misteri i terror barrejant principis científics i la ciència ficció clàssica d'intentar controlar la humanitat. La idea que estem manipulats i que escollim, decidim, comprem i vivim en funció de grans corporacions, polítics o gent amb idees concretes que ens obliguen a fer sense que ens adonem, sempre m'ha fascinat molt.

En el fons és una metàfora del món real?

Exacte. Si li treus la part pura de ciència-ficció, la resta és aplicable al que veiem. Com a individus, població, societat i massa ens deixem manipular, els éssers humans ens deixem dirigir. Això es veu, per exemple, amb coses tan simples com comprar un llibre, acabes cedint a la pressió social que es pot manipular molt des de la promoció, o les eleccions, hi ha molts més factors a part del programa polític, hi ha molta manipulació a nivell de màrqueting que ens porta cap a un costat o cap a un altre. Crec que hi ha una certa part de la societat que dirigeix a l'altre i el llibre és això.

És una lluita entre dos personatges que engendren el bé i el mal...

Al principi sembla molt clar veure qui és el bo i qui el dolent, però el que volia intentar explicar al llarg del llibre és que no tot és tant fàcil. Hi ha un científic boig que va contra la humanitat, però al cap i a la fi els seus propòsits són bons. Per altra part, hi ha un militar que intenta usar tots els mitjans per frenar-lo, empra recursos clàssics del dolent per fer una cosa bona. M'interessava molt diluir els límits entre el bé i el mal, per plantejar que ni tothom és bo ni tothom és dolent, el mal i el bé pur no existeixen a la societat d'avui dia. Aquests dos personatges em permeten partir de dos extrems molt caricaturitzats, on el bo és bo i el dolent és dolent, però a mesura que vas llegint vas veient que no és així.

És el tema del bé i el mal el que convida un públic més ampli?

Compleix molt bé amb els requisits del Premi Carlemany, és un llibre que no està escrit per a adolescents, sinó per a adults, però pot interessant als adolescents. Tant pel tema com pel format, els adolescents s'identificaran amb la forma d'escriure i amb el contingut. La segona capa del llibre la pots deixar de banda i centrar-te en l'acció i la part divertida de la novel·la, que pot interessar a un públic més jove. El fet d'incloure referències de la cultura popular, del cinema, de la televisió, dels llibres del terror més clàssic, l'obre bastant a un nou públic que és el que tots els escriptors hem de captar. Els escriptor del segle XXI ens hem d'obrir al llenguatge cultural que es fa servir avui en dia. Si el consum de cultura es fa a través del cinema i l televisió hem d'entendre-ho i aprofitar-ho, no hem de pervertir o convertir la literatura en una copia del que és el cinema o la televisió, però sí aprofitar el llenguatge. A la contraportada ja dic que incorporo elements del còmic, el cinema o la televisió per narrar una història una mica més moderna. Si seguim fent l'estructura clàssica de novel·la del segle XX el lector del segle XXI se sentirà desplaçat.

La cultura és més ràpida avui dia...

Tota la dinàmica de la cultura té un ritme diferent, en consumim a un ritme més accelerat. Està molt bé escriure una novel·la de 800 pàgines que progressen poc a poc, però això per a la majoria de lectors moderns es fa estrany. Tu pots explicar qualsevol història amb un ritme que progressi d'una manera més adequada al segle XXI. Això s'ha fet sempre. No sóc l'únic, hi ha tota una generació de joves escriptors que està incorporant llenguatges d'altres mitjans.

Un científic pot creure en els poders?

El principi de la novel·la és totalment científica, la resta ja no, la part dels poders mentals és molt irreal i absurda. No crec que existeixin els poders de llegir la ment o moure objectes, en aquest sentit m'he tirat directament a la fantasia. Sí que crec que hi ha formes més subtils d'influir en la ment i, a part de la manipulació, el màrqueting o la política, hi ha coses que ens poden afectar la manera que pensem. L'altre dia vaig veure que el consum de cert tipus de greix incrementa l'agressivitat. És un estudi inicial, però vol dir que hi ha coses al nostre entorn que poden modificar la nostra personalitat. No sé si aquest cas en concret es demostrarà, però sí que planteja el fet que nosaltres pensem que tenim una personalitat molt concreta i que som qui decidim, però en el fons potser tenim una tendència cap aquí o cap allà en funció de coses purament químiques del nostre entorn. No som ni molt menys propietaris i amos del nostre cervell absolutament, només fins a cert punt, hi ha molts factors externs que a poc a poc es va descobrint com afecten la nostra manera de pensar.

Què li aporta la literatura a un científic?

Jo no em veig com un científic que escric, perquè he escrit tota la vida. Des de petit he tingut passió per escriure i passió per la ciència. Sabia molt bé que em volia dedicar a la ciència i l'escriptura havia quedat més com una afició fins que vaig començar a publicar, llavors m'ho vaig prendre tan seriosament com em prenc la ciència. Quan faig d'escriptor faig d'escriptor i li dedico tantes hores com un altre, quan faig de científic faig de científic. És evident que la ciència es cola en la meva literatura, tinc una mentalitat molt racional i ataco les novel·les també en aquest sentit. M'estructuro molt la idea del que passarà, treballo molt els personatges abans d'escriure... És una preparació que ve del camp científic. S'ha de dit que la ciència requereix molta imaginació, perquè quan tens uns resultats has de començar a imaginar una hipòtesi, aquí és on el bon científic és capaç de fer anar la imaginació per saber que està passant i dissenyar la propera tanda d'experiments. La part d'escriure també és molt important en la ciència, perquè una bona part d'aquesta és comunicació. Són dues professions molt diferents, però molt complementàries, faig servir armes molt semblants. Tinc dos compartiments en el cervell i en la meva vida que em permeten relaxar-me una de l'altra i netejar la ment.

Què li sembla la reformulació del Premi Carlemany?

Tenir un jurat popular és fantàstic, són els jurat incorruptibles, per molt currículum que tinguis o per molta pressió de l'editorial, si no vol no t'escollirà. A la vegada és un jurat perillós perquè no sap per on et sortirà, per això és un honor i orgull que hagin escollit la meva novel·la. Són premis que han d'existir perquè és una garantia que el llibre agradarà a un cert públic. El Carlemany s'adapta molt al que jo feia, una novel·la que s'adaptés a tothom i amb un llenguatge modern i fresc com per agradar a un públic més jove. Estic molt content d'inaugurar aquest premi Carlemany i espero que segueixi per aquest camí, és important que els premis catalans siguin diferents, no tots han de ser el mateix patró.