Un grup de pares d'Olot (la Garrotxa) han mostrat el seu malestar perquè han vist com els seus fills els obliguen a estudiar a l'IES La Garrotxa en comptes de l'IES Bosc de la Coma, un centre que els queda més a prop de casa seva. Els arguments són clars; es deixen uns 1.400 euros anuals en transport i menjador escolar mentre que també asseguren que han de fer desplaçaments de 45 minuts per arribar fins a l'institut.
Pel cap baix estaríem parlant d'uns 115 euros mensuals o el que és el mateix, uns 5 euros al dia per dinar i pagar el transport. La veritat és que mirat fredament aquesta despesa pot semblar ridícula tot i que si tenim en compte que moltes famílies tenen més d'un fill aleshores la cosa canvia. Val a dir que la distància entre els dos centres es triga deu minuts a cobrir-se en cotxe (carretera de Ridaura, carrer del Pou del Glaç, Passeig de Barcelona i carrer de Toledo). Olot no és una gran ciutat pel que fa a extensió i és més segura del que molts diaris de tirada nacional han volgut pretendre després dels darrers incidents amb el zelador de la Caritat o l'assassí múltiple Pere Puig. Cobrir aquestes distàncies en bicicleta o a peu és una alternativa vàlida, estem parlant d'estudiants de secundària, no de primer de bàsica.
Tanmateix abans de posar remei a aquesta anomalia potser seria bo pensar en altres d'històriques. Els alumnes residents a Besalú, per exemple, també han de cobrir grans distàncies per desplaçar-se fins a l'IES La Garrotxa i mai ningú hi va posar remei. Abans de l'aplicació de l'Ensenyament Secundari Obligatori (ESO) es podia triar a quin institut cursar BUP i COU que, majoritàriament, era el de Banyoles -ciutat situada a 10 minuts-. L'any 1995 es va implantar l'ESO experimental i des d'aleshores tots els alumnes de Besalú havien d'agafar un autocar a dos quarts de vuit del matí per poder començar les classes a tres quarts de nou. Aquest trajecte, d'una hora i mitja, es transformava en dues hores a les tardes, moment en que la ruta s'ampliava, iniciant-se a Olot i passant per la Canya, Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, Sant Jaume de Llierca, Montagut, Tortellà i Argelaguer fins arribar a Besalú. Un trajecte de 50 quilòmetres aproximadament quan encara no existia el desdoblament de la N-260.
Aquesta situació s'ha perpetuat fins que l'alcalde de Besalú, Lluís Guinó (CiU), va decidir plantar-se i demanar a Ensenyament poder ampliar el CEIP Salvador Vilarrasa i acollir estudiants fins als 16 anys. Malauradament la confirmació per part de la conselleria no va arribar fins el 2009.
Està clar que d'injustícies n'hi han moltes i, qui no plora, no mama. Potser si aquests pares porten a terme la seva vaga de fam aconseguiran el seu propòsit sense haver d'esperar més de 14 anys com ha passat a la vila comtal de Besalú.
Pel cap baix estaríem parlant d'uns 115 euros mensuals o el que és el mateix, uns 5 euros al dia per dinar i pagar el transport. La veritat és que mirat fredament aquesta despesa pot semblar ridícula tot i que si tenim en compte que moltes famílies tenen més d'un fill aleshores la cosa canvia. Val a dir que la distància entre els dos centres es triga deu minuts a cobrir-se en cotxe (carretera de Ridaura, carrer del Pou del Glaç, Passeig de Barcelona i carrer de Toledo). Olot no és una gran ciutat pel que fa a extensió i és més segura del que molts diaris de tirada nacional han volgut pretendre després dels darrers incidents amb el zelador de la Caritat o l'assassí múltiple Pere Puig. Cobrir aquestes distàncies en bicicleta o a peu és una alternativa vàlida, estem parlant d'estudiants de secundària, no de primer de bàsica.
Tanmateix abans de posar remei a aquesta anomalia potser seria bo pensar en altres d'històriques. Els alumnes residents a Besalú, per exemple, també han de cobrir grans distàncies per desplaçar-se fins a l'IES La Garrotxa i mai ningú hi va posar remei. Abans de l'aplicació de l'Ensenyament Secundari Obligatori (ESO) es podia triar a quin institut cursar BUP i COU que, majoritàriament, era el de Banyoles -ciutat situada a 10 minuts-. L'any 1995 es va implantar l'ESO experimental i des d'aleshores tots els alumnes de Besalú havien d'agafar un autocar a dos quarts de vuit del matí per poder començar les classes a tres quarts de nou. Aquest trajecte, d'una hora i mitja, es transformava en dues hores a les tardes, moment en que la ruta s'ampliava, iniciant-se a Olot i passant per la Canya, Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, Sant Jaume de Llierca, Montagut, Tortellà i Argelaguer fins arribar a Besalú. Un trajecte de 50 quilòmetres aproximadament quan encara no existia el desdoblament de la N-260.
Aquesta situació s'ha perpetuat fins que l'alcalde de Besalú, Lluís Guinó (CiU), va decidir plantar-se i demanar a Ensenyament poder ampliar el CEIP Salvador Vilarrasa i acollir estudiants fins als 16 anys. Malauradament la confirmació per part de la conselleria no va arribar fins el 2009.
Està clar que d'injustícies n'hi han moltes i, qui no plora, no mama. Potser si aquests pares porten a terme la seva vaga de fam aconseguiran el seu propòsit sense haver d'esperar més de 14 anys com ha passat a la vila comtal de Besalú.
