Al mateix temps que s’anunciava que Joaquim Nadal repetiria com a cap de llista del PSC a la circumscripció de Girona per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya (nomenat a dit des del carrer Nicaragua de Barcelona a l’espera que les bases gironines, obedients, ratifiquin i aplaudeixin una decisió que només llavors serà vestida de democràtica i participativa) es presentava un llibre del mateix Nadal i Pía Bosch en que pretenen encarar el futur de les comarques gironines sota el títol 'El futur comença ara'.
Podria resultar paradoxal que després de gairebé 40 anys de dedicació a la cosa pública Nadal hagi descobert, de cop i volta, que el futur realment comença en aquests moments. En tot cas per a l’espectador de la cosa pública, que la persona que proposa el principal partit del govern del país per a encapçalar el projecte dels propers quatre anys sigui de nou Nadal és realment preocupant. A Girona, una autèntica generació de polítics socialistes s’ha quedat orfe d’accedir a ocupar llocs de rellevància política a causa precisament de la omnipresència de la generació de va envoltar Nadal a partir de la transició. Els mateixos rostres s’ha anat succeint elecció rere elecció i un cop assolit el poder a la Generalitat la majoria de càrrecs institucionals a Girona van ser ocupats amb perfils amb més passat que futur i que semblaven recuperats del túnel del temps. Poques són les cares noves a les comarques gironines amb una certa rellevància i amb una perspectiva política optimista. Els joves cadells socialistes aspiren, només, a ser col·locats en alguna administració controlada pel partit i assegurar-se un sou productiu i una cadira còmoda.
Nadal, amb el temps ha imposat els 'seus' com a representants de departaments, sots delegats de l’estat, diputació, etc… En un intent, reeixit, sens dubte, de que tot estigués lligat i ben lligat. La omnipresència de l’ex-alcalde a la capital (bàsicament a la capital) és total i arriba a eclipsar els mateixos regidors a i l’alcaldessa Anna Pagans. Per a Joaquim Nadal la cosa ha estat productiva. A Girona res no es mou sense el seu consentiment i ell, encara, representa l’essència del socialisme gironí. Mentre els seus rivals li reconeixen una innata i envejable capacitat de treball i de control de la política del seu partit, amb importants connivències amb CiU, els seus li presenten els respectes de la por.
A Joaquim Nadal se l’ha situat sempre al sector catalanista del PSC, tot i que costa de trobar cap acte de rebel·lió ni cap al sector espanyolista del Baix Llobregat (que no ho oblidem controla l’aparell i 'tolera' la presència de Nadal) ni, molt menys cap al PSOE.
De fet, un cop anunciat la retallada de les inversions a Catalunya per part del ministre José Blanco, Nadal va ser de les poques persones que encara deia confiar en la paraula del ministre, mentre arreu (també al seu propi partit) lamentaven el que això representaria per al desenvolupament del país. En cap moment s’ha definit amb claredat (més enllà de la retòrica habitual digna de paròdia a què ens té acostumats per, efectivament, acabar no dient res) sobre temes cabdals per a un sector del PSC com el grup parlamentari propi a Madrid. El conseller Castells, sense anar més lluny ha renunciat a anar a les llistes electorals per a poder defensar millor les seves tesis catalanistes al PSC.
Però en tot cas, contra qui sí que ha carregat Nadal és contra l’independentisme, tot declarant-se més catalanista que molts independentistes. És evident que el concepte catalanisme, un cop va passar per les mans del pujolisme i ara pel PSC ha esdevingut pur regionalisme que només busca remarcar les diferències socials i culturals de Catalunya però no pas qüestionar la seva pertinença a Espanya.
En tot cas, Nadal no ho tindrà fàcil per a mantenir la confiança dels electors amb el seu partit. No només el seu posicionament polític tolerant amb la política del govern de Zapatero sinó la seva pròpia gestió al capdavant de la Conselleria de PTOP està àmpliament qüestionada a les comarques gironines, amb especial incidència a l’Alt i Baix Empordà, amb projectes que han afectat i molt el territori; i també amb la nul·la capacitat de reacció per evitar 'fiascos' com les apagades elèctriques, o les obres aturades del desdoblament de la N-II, per posar alguns exemples.
Ara la proposta del PSC sembla ser la de tants anys: més del mateix.
