La sentència del Tribunal Constitucional espanyol no és una mala notícia. I no ho és perquè clarifica el panorama institucional i polític. Però sobretot perquè serveix per evidenciar que l’etapa autonòmica ha arribat a la seva fi. L’intent d’actualitzar un Estatut d’autonomia redactat feia 30 anys no té cabuda a la Constitució espanyola.
La feblesa democràtica d’Espanya ha parlat per ella mateixa. Fins a vuit vegades han hagut de reiterar en el text la referència a la ‘indisoluble unidad de España’. Només qui té por a que la ciutadania catalana parli ha de reafirmar-se vuit cops adoptant una expressió anacrònica que declina de la força de les armes -de l’Exèrcit espanyol- com a garantia d’aquesta unitat. Aquesta és la seva democràcia.
No ha estat una sentència jurídica perquè procedia d’un tribunal polític. De quotes bipartidistes. La societat civil ha de preparar una resposta massiva al carrer. Als partits se’ls ha d’exigir tot el sentit de país i l’ambició per respondre a un autèntic xoc de legitimitats. Els quatre anys de viacrucis contra un text estatutari que va complir tots els requisits de la legalitat són una humiliació a la dignitat de les institucions catalanes i del seu poble.
La sentència és el principi d’alguna cosa nova. No valdran nous Estatuts ni seguir amb el pactisme durant 25 anys més amb el govern de torn de Madrid per obtenir competències que a l’hora de la veritat no són respectades. La sentència certifica el principi de l’adéu a l’autonomia. La dignitat és la independència. Ara és l’hora del sobiranisme intel·ligent que ha de ser capaç d’aprofitar aquesta oportunitat històrica.
